A Europa, aquestes últims anys, estem vivint un drama humà terrible, que és l’arribada massiva de refugiats que fugen de les guerres, de la misèria o de la persecució política. A banda de les necessitats bàsiques que aquestes persones necessiten cobrir quan arriben al nou país que els acull (alimentació, habitatge, escolarització dels infants), sorgeix un altre tipus de complicació de tipus emocional: l’exili és vivenciat per la persona refugiada com una pèrdua en un sentit psicosocial. Per aquest motiu, sovint necessita començar un procés terapèutic que l’ajudi a acceptar la nova situació per poder refer la seva vida. Una de les primeres complicacions que poden sorgir són de tipus comunicatiu: refugiat i terapeuta no parlen el mateix idioma i es necessita un intèrpret. Ara bé: qualsevol intèrpret és adequat per a aquest tipus de sessions terapèutiques? Com pot afectar el procés l’actitud que adopti l’intèrpret? Fins a quin punt s’hi ha d’implicar?
En primer lloc, cal que el o la terapeuta i intèrpret tinguin una actitud de col·laboració mútua. Quant a l’intèrpret, ha de conèixer la problemàtica de la situació (p. ex., la guerra a l’Orient Mitjà i el procés d’exili), ha de saber quin és l’objectiu del treball psicoterapèutic amb refugiats i ha de tenir coneixement de conceptes generals de psicologia (psicologia individual, de grup, social, etc.). A més, abans de començar s’ha de plantejar una sèrie de preguntes, com ara quin punt d’equilibri vol mantenir entre l’apropament i la distància respecte de la persona refugiada, o quines són les seves motivacions per exercir d’intèrpret (exclusivament econòmiques, professionals, ideològiques, personals, o potser una combinació de totes aquestes?). Una reflexió d’aquest tipus l’ajudarà en l’elaboració dels sentiments que el treball com a intèrpret inevitablement li provocarà.
Un dels punts més delicats de la situació és la profunda afectació emocional que l’intèrpret pot tenir a causa de la història personal que hi ha darrere de la persona refugiada a qui tradueix. És molt complicat de dir quina és la reacció més adequada a aquesta qüestió, però en qualsevol cas és bàsic tenir sempre present l’objectiu final de la situació terapèutica, així com donar-se la possibilitat d’elaborar els sentiments que l’intèrpret senti. Hi ha el risc que davant d’aquesta situació el psicoterapeuta sigui desplaçat de l’escena. Per evitar-ho, l’intèrpret ha d’aconseguir trobar el punt d’equilibri adequat perquè la relació psicoterapeuta-pacient no es vegi alterada o distorsionada.
Com veiem, és fàcil que sorgeixin problemes en el procés terapèutic amb ús d’intèrpret, com podria ser la desconfiança del refugiat-pacient. Una altra complicació podria ser el mal ús del “poder” que té l’intèrpret a causa del coneixement superior respecte a les altres dues persones (coneix totes dues llengües i cultures, i pot caure en l’error de fer interpretacions no adequades o transferències dels seus sentiments que alterin el discurs de la persona refugiada).
Per resoldre totes aquestes qüestions i aconseguir que el procés terapèutic tingui èxit, cal tornar al punt inicial: la relació entre el psicoterapeuta i l’intèrpret ha de ser de màxima col·laboració. De quina manera? El psicoterapeuta ha d’entregar/compartir part del seu saber i poder, i fer partícip l’intèrpret del coneixement d’alguns mecanismes psicoterapèutics rellevants i fonamentals. I viceversa: l’intèrpret ha d’entregar part del seu saber i coneixement sobre els codis i símbols ètics, morals i culturals que siguin importants per entendre l’univers del refugiat-pacient. Com que és evident que el rol de l’intèrpret no es redueix a una simple traducció, seria més que recomanable que els intèrprets que treballen amb refugiats realitzessin prèviament una formació especial per abordar aquest tipus de tasques.
(Font: Julio González, “El modelo de trabajo de CEPAR: una práctica transcultural”, Seminari TORTURA: Aspectos Médicos, Psicológicos y Sociales. Prevención y Tratamiento, Xile 1989.)
Quant a l'autor